Carrer Craywinckel, número 239. D'aquí al costat, a la cantonada amb República Argentina, és on surt el tramvia que puja fins al Casino de L'Arrabassada. Pots fer el trajecte al teu cotxe particular, és clar, o bé en un dels automòbils que, al cor de la ciutat, el mateix Casino posa a disposició dels seus clients i que fan viatges des de dos quarts de deu del matí fins a les deu tocades de la nit. Però, per a molts de nosaltres, és aquí on comença la diversió. Diguem que és una mena d'escalfament, d'assaig general per a tot el que vindrà després. Música, noies amb ganes de passar-s'ho bé i jocs de taula amb apostes molt limitades, perquè no convé gastar abans de temps. No és un lloc perillós, aquí no hi ha perversió o vici; encara que sembli mentida, la gent es comporta com Déu mana... fins que travessem la frontera, comencem a pujar i deixem de fer-ho. És com si, en algun revolt del camí, canviéssim de pell i es quedés darrere, abandonada, la persona que som mentre hi ha llum de sol. Apareixen, llavors, uns personatges foscs i estranys que caminen i parlen com nosaltres, però actuen d'una manera completament diferent. Aquest nou "jo", aquests "nosaltres", aquests jocs de mans per fer equilibris entre la realitat del dia i la nit... Quan torno a ciutat, quan desperto després de dormir el poc que queda de nit, sempre tinc por que quedi massa d'ell, d'aquell altre que fa coses que m'estimo més no recordar, i si arribarà el dia en què jo, el "jo" que tothom coneix, estima i, el més important, respecta, desaparegui. I quan això passi, si passa, qui serè? Quin serà el meu món? Aquest que visc dia a dia, envoltat de llum i pau, o aquell on sóc feliç, a la foscor, on el dolor i la pèrdua no són res més que una carta equivocada al tauler o la boleta que es para al forat equivocat de la ruleta? S'assembla massa a la vida i a l'amor; sempre jugues sense saber si guanyaràs o perdràs.
