QUAN VE LA NIT (Setmana 51, versió catalana)

Carrer Craywinckel, número 239. D'aquí al costat, a la cantonada amb República Argentina, és on surt el tramvia que puja fins al Casino de L'Arrabassada. Pots fer el trajecte al teu cotxe particular, és clar, o bé en un dels automòbils que, al cor de la ciutat, el mateix Casino posa a disposició dels seus clients i que fan viatges des de dos quarts de deu del matí fins a les deu tocades de la nit. Però, per a molts de nosaltres, és aquí on comença la diversió. Diguem que és una mena d'escalfament, d'assaig general per a tot el que vindrà després. Música, noies amb ganes de passar-s'ho bé i jocs de taula amb apostes molt limitades, perquè no convé gastar abans de temps. No és un lloc perillós, aquí no hi ha perversió o vici; encara que sembli mentida, la gent es comporta com Déu mana... fins que travessem la frontera, comencem a pujar i deixem de fer-ho. És com si, en algun revolt del camí, canviéssim de pell i es quedés darrere, abandonada, la persona que som mentre hi ha llum de sol. Apareixen, llavors, uns personatges foscs i estranys que caminen i parlen com nosaltres, però actuen d'una manera completament diferent. Aquest nou "jo", aquests "nosaltres", aquests jocs de mans per fer equilibris entre la realitat del dia i la nit... Quan torno a ciutat, quan desperto després de dormir el poc que queda de nit, sempre tinc por que quedi massa d'ell, d'aquell altre que fa coses que m'estimo més no recordar, i si arribarà el dia en què jo, el "jo" que tothom coneix, estima i, el més important, respecta, desaparegui. I quan això passi, si passa, qui serè? Quin serà el meu món? Aquest que visc dia a dia, envoltat de llum i pau, o aquell on sóc feliç, a la foscor, on el dolor i la pèrdua no són res més que una carta equivocada al tauler o la boleta que es para al forat equivocat de la ruleta? S'assembla massa a la vida i a l'amor; sempre jugues sense saber si guanyaràs o perdràs.

Al Casino de l'Arrabassada, la gent s'hi deixa la fortuna i, de vegades, també la vida. Diuen que hi ha una habitació secreta, al final d'un passadís estret i fosc, on et pots suïcidar sense que ningú et molesti. Les parets, d'un blau pàl·lid i sense finestres ni cap més obertura que la porta d'entrada, estan enrajolades fins al sostre, perquè diuen que així és molt més fàcil netejar la sang i les restes no queden enganxades. Ni tan sols has de preocupar-te de com fer-ho; allà tens una pistola i prou intimitat per a acabar amb tot perquè per a la gent de calés, per als rics de tota la vida, val més ser mort que pobre. La misèria no fa bonic, no és de bon gust. Si ho demanes, també s'encarreguen de donar la notícia a la teva família, amb una explicació coherent que deixi el teu record net i la teva reputació intacta.

Fem un petit experiment, voleu? Tanqueu els ulls per un moment, si us plau, i dibuixeu l'escena a la vostra ment. Imagineu la desesperació de l'home, perquè les dones no poden jugar, i la seva mà tremolosa que agafa la pistola, es fica el canó a la boca o el posa sota la barbeta i, després de resar una oració precipitada, tanca els ulls i prem el gatell. No sé vosaltres, però jo puc sentir el so ensordidor que viatja d'una paret a l'altra, l'olor de la pólvora cremada i veure la sang regalimant per les rajoles, blau cel contra vermell fosc i brillant. Ho veig tot tan clar com si fos allà, amagat a un racó, i se'm regira l'estómac. Aquest exercici cruel, possiblement innecessari, ho faig molt sovint, quan sento que la vida perd el seu sentit i sento com em pugen per la gola les ganes d'acabar amb tot. Sempre funciona, sempre té la capacitat de despertar la part de mi que desespera, que es torna fosca i no veu esperança ni possibilitats de redempció.

El pitjor de tot, el més fastigós, és que mentre una vida s'acaba deixant un rastre de sang i trossos de cervell escampats per terra i les parets, al Casino la ruleta segueix girant com si no hagués passat res, i a les habitacions de l'hotel es beu xampany francès i es folla amb les putes que els clients porten penjades del braç o la direcció, ansiosa per satisfer qualsevol desig dels seus distingits hostes, els ofereix. La vida i la mort dormen plegades entre aquestes luxoses parets, sovint al mateix llit i sense mirar-se als ulls.

I a aquest món que ha perdut la innocència, avui he portat a la Mariona Pujades, filla única i, cosa estranya, hereva d'un imperi tèxtil que ningú no gosa a quantificar. Als divuit anys, el seu coneixement de la vida no va més enllà del que la seva santa mare i el seu preocupat confessor li han explicat. La Mariona és la nineta dels ulls del patriarca i ha crescut, protegida de qualsevol mal, a la millor zona del Passeig de Gràcia, just allà on s'aixequen tots els palauets luxosos i estridents. Quina guerra més absurda tenen aquestes grans famílies; creuen que, quan ells siguin poc més que un grapat de cognoms il·lustres a peu de pàgina a un llibre d'història, aquests monstres de maons i trencadís seran el seu llegat, que tanta magnificència recordarà a les futures generacions que ells van construir aquesta ciutat de somnis i pecats. No sóc ningú per criticar-los, jo mateix visc a un malson que aspira a sobreviure a tot i a tots, però, si no tinc èxit a la meva missió, tot això pot canviar d'un dia per l'altre. Estem a un pas del precipici, de la ruïna, de caure i desaparèixer, i em correspon a mi, l'hereu dels Llaudet, evitar-ho.

Com a cavaller exemplar que, diuen, sóc, he anat a recollir-la a casa seva amb un cotxe conduït per un xofer perfectament uniformat. Deu minuts abans de l'hora assenyalada, una donzella m'ha obert la porta principal, m'ha portat fins al salonet formal i he pres un xerès, sota la mirada, a mitges calculadora i a mitges amenaçadora, dels seus pares. La Mariona, com a bona senyoreta, s'ha fet esperar una mica de més i voldria dir que ha valgut la pena, però no m'agrada mentir si no és necessari. Així i tot, he dibuixat el somriure més ample de tot el meu repertori i li he entregat el ram de roses que la meva mare, que sap que la primera impressió és sempre la que més compta, m'ha fet comprar. Entre el cotxe i les flors, aquesta sortida m'està deixant ben escurat. I encara no hem començat de veritat! A la Mariona, se li han posat les galtes ben vermelles en veure les flors i juraria que s'ha emocionat una mica massa; deu ser la seva primera cita formal i, pobre, li ha tocat amb mi. M'agradaria que m'agradés, però no és així. És una imposició i mai he estat capaç d'obeir les ordres. Aquesta vegada, però, no tinc cap altre remei, així que li ofereixo el braç, que ella accepta encantada, i abans de marxar, em recorden que l'haig de retornar a les dotze en punt.

- Mare, si us plau, no podem arribar una mica més tard? - diu ella. Una mirada de qui li va donar la vida és més que suficient per silenciar la protesta. La miro, li faig una picada d'ullet i prometo als seus pares que a aquella hora estarà de tornada, sana i estàlvia. I per fi, després d'una eternitat, pugem al cotxe i enfilem el camí fins al Casino. Això no ha fet res més que començar i ja estic esgotat.

Hem fet el viatge respectant escrupolosament les normes de cortesia més elementals. Ella m'ha preguntat pels meus pares, als que coneix des de fa temps, i jo he correspost interessant-me pels seus estudis a l'internat suís. Hem parlat d'amistats en comú, de la pròxima temporada d'òpera al Liceu, de moda i llibres i, amb una veu tímida, m'ha preguntat la meva opinió sobre la relació d'en Ramon Casas i la seva venedora de loteria. Conec al Ramon una mica, vam fer amistat quan va pintar el retrat de la meva germana petita i també un dels meus pares, i sempre m'ha semblat un senyor discret i gens propens a enamoriscaments bojos. Li he dit la veritat, que em sembla que és feliç i la Júlia, aquesta noia d'ulls impossibles, no fa la impressió d'anar darrere dels seus diners.

- No és una dona pública, llavors?- pregunta, encuriosida.

- La Júlia? I ara! No, de cap manera. No et creguis tot el que et diguin, a aquesta ciutat hi ha molta gent envejosa.

- He vist un quadre dels que ha fet d'ella. És molt... cridanera.

- T'agradaria conèixer-la? – La miro i em sorprèn veure-la assentir -. No pateixis, ja provaré d'arreglar una cita amb ells, potser la setmana vinent.

- Gràcies - Somriu, contenta, i per primera vegada veig alguna cosa en ella que em dóna ganes de seguir endavant.

En arribar al Casino, li faig un petit tour per les instal·lacions. Res molt detallat, no convé que pensi que sóc assidu i vulgui fugir abans d'hora, però li assenyalo les taules i li explico una mica de què va cada joc. La Mariona obre molt els ulls, d'un blau molt bonic, quan veu la ruleta i em fa prometre que, abans de tornar a casa, farem un parell de tirades, a veure si tenim sort. Després anem al restaurant, a l'altra banda de l'edifici, i sopem a una de les millors taules. Menja a poc a poc, amb una elegància que no ve dels diners sinó de dintre, i somriu contínuament. Quan el cambrer li ha emplenat la copa per segona vegada, m'ha confessat, avergonyida, que la seva mare no li deixa beure més de mitja copa i només en ocasions especials. He mirat al voltant i després, potser pel gust de posar-la a prova, li he dit a cau d'orella:

- Que veus a la teva mare, per aquí? – Ha fet que no amb el cap, amb mig somriure-. Doncs si tu no ho dius, jo tampoc. Aquest serà el nostre primer secret.

Als seus ulls ha brillat una espurna de diversió i atreviment que, confesso, m'ha agradat força. Ha agafat la copa i, d'un sol glop, s'ha begut la meitat i, després de deixar-la a la taula de nou, m'ha picat l'ullet i ha demanat al cambrer que acabés d'emplenar-la. La nit es posa interessant. És possible que fins i tot acabi per passar-m'ho bé!

En acabar, la convido a fer un passeig pels jardins i accepta encantada. Distreta per la conversa i l'ambient, ha begut una mica de més i el seu caminar és un xic inestable. S'agafa al meu braç, perduda per complet la desconfiança, i té la mirada brillant i les galtes rosades. La trobo cada vegada més bonica i certament és intel·ligent, divertida, irònica i, penso, que també perversa. Fa comentaris de la gent amb qui ens creuem, coneix a gairebé tothom i m'explica coses de les quals no tenia ni idea i de les que ella, tan protegida entre les parets del palauet, l'internat i el confessionari, tampoc hauria de saber. Em pregunto si els seus pares reconeixerien a la seva filla en aquesta dona que ara passeja agafada del meu braç, que riu de tot cor, deixa anar alguna paraulota i es recolza al meu cos sense, aparentment, sentir gens de vergonya.

Travessem els jardins i arribem al mirador circular, des d'on la vista és espectacular. La nit és perfecta, no hi ha núvols i es veuen un milió d'estels i una lluna plena que il·lumina el mar i el fa semblar d'argent. Estem al mes de maig i hi ha una lleugera brisa que li acarona la pell dels braços i la fa tremolar. Em trec la jaqueta i li poso per sobre i, ja que estic, aprofito i passo un braç per la seva cintura. Sento com se li escapa una exclamació de sorpresa, però no fa ni un moviment per allunyar-me.

Durant uns minuts, envoltats pels sons distants del parc d'atraccions que hi ha a l'altra banda dels jardins i la música que surt del saló de ball del Casino, cap dels dos diu res. Jo no sento la necessitat de parlar, estic en pau i a gust, intentant acceptar que tot va bé i la Mariona m'agrada més del que mai hauria imaginat. M'havia fet a la idea que, si no ho espatllava irremeiablement, tard o d'hora em casaria amb ella perquè els seus diners eren l'única esperança de la meva família, però la possibilitat que aquella circumstància no només no fos un càstig, sinó que pogués arribar a ser un plaer ni tan sols havia passat pel meu cap. Tots els meus amics s'han casat per conveniència i no deixen de queixar-se de la dona que els hi ha tocat en sort. No suporto la idea de passar la resta de la meva vida al costat d'un ésser que només m'interessi per tenir fills i haver de buscar fora de casa allò que no trobo al seu llit... I si, sé també que és molt aviat per saber si ens hi avindrem en aquest tema, però haig de reconèixer que tinc ganes de descobrir-ho. Ensenyar els plaers del sexe a aquesta dona, que ara em mira amb un somriure expectant als llavis, serà una aventura deliciosa.

- Estàs molt callat. Et trobes bé, Bernat? – Em pregunta, posant la mà sobre la meva, que tinc recolzada a la barana del mirador-. He fet o dit alguna cosa que no t'ha agradat?

- No, ni per casualitat – responc, mirant-la-. Més aviat al contrari.

- Què vols dir?

- Que no pensava que pogués estar tan a gust amb tu i estic ben sorprès, Mariona.

- Podem seure una estona? Les sabates són noves i em fan una mica de mal...

Caminem fins a un banc que hi ha a un racó, sota una glorieta coberta de gessamins que perfumen l'aire.

- Tens fred? – Li pregunto després de seure. Diu que no amb el cap, però s'enganxa al meu costat, buscant una mica de calor o, potser, alguna altra cosa. Intento no pensar-ho, perquè pot ser perillós i si em deixo portar, ho espatllaré tot.

- Per què dius que estàs sorprès? Tan dolent era el que esperaves de mi? – Diu amb un somriure maliciós.

- Sincerament? Sí, no esperava res de bo o entretingut. He conegut massa noies de societat per a pensar que tu series diferent. I deixa que et digui que realment ho ets - Mariona riu tirant el cap enrere i jo sento desitjos d'acaronar-li el coll, baixar pel seu pit i ... No, no puc fer-ho. Aparto la mirada i ella posa la mà sobre la meva cama.

- Jo tampoc esperava trobar res interessant. Creus que ets el primer pretendent que tinc? Doncs ets el setè. El meu pare em va prometre que mai m'obligaria a casar-me només per afegir un cognom a la família o per diners, i els únics que han vingut a casa meva a preguntar per mi volen una cosa o l'altra. O, fins i tot, totes dues.

- Mariona, haig de confessar...

- No has de confessar res, Bernat, ja ho sé. El meu pare m'ho va dir tot fa dies i vam decidir donar-te una oportunitat, com als altres. No tinc res a perdre, no creus? – Arronso les espatlles i faig que no amb el cap-. Tu has començat bé des del primer moment, saps?

- Ah, sí? I què he fet millor que ells?

- M'has portat roses i no bombons – Diu, rient.

- Tan terrible hauria estat portar una capsa de bombons?

- Sóc al·lèrgica a la xocolata – Veu la meva cara de sorpresa i torna a riure i jo ja no puc, ni vull, controlar més els meus desitjos.

El primer petó és de prova, només per saber si és el que ella vol. I ho és, ja ho crec. Jugo amb els seus llavis, a sentir la seva forma sota els meus, amb suavitat. A la Mariona se li escapa un gemec i m'abraça amb força. Sento els seus pits contra el meu i faig que el petó sigui més profund. Li obro la boca i provo amb la llengua, a poc a poc, per no espantar-la, però no em rebutja i segueixo endavant. Els seus petons tenen sabor al vi del sopar, a innocència i desig, a somnis i a futur. Qui ha begut més, ella o jo? Mai a la vida havia pensat tantes ruqueries. És amor? Com ho puc saber, si mai he estat enamorat? Per a mi les dones eren una distracció plaent, i seduir-les, un joc. Tard o d'hora, em cansava i passava a la següent, conscient que un dia hauria de posar seny i casar-me amb qui el meu pare digués, m'agradés o no. La situació de la meva família s'havia complicat tant que ja no tenia ni opció a demanar alguna cosa millor: era ella o la ruïna. No sé a qui hauria de donar les gràcies, però l'elecció semblava encertada. O ho seria, si aconseguia frenar, ara que encara hi era a temps, i no m'apoderava de la seva virginitat, tan ben protegida fins aquest moment, en aquell banc i a la vista de qualsevol que pogués passar.

M'he separat d'ella, a contracor, m'he aixecat i m'he allunyat uns metres, fins al mirador. La Mariona s'ha quedat allà on era, amb el vestit aixecat per damunt dels genolls i la respiració agitada. S'ha posat bé la roba, ha respirat a fons tres o quatre vegades, s'ha posat d'en peus i ha vingut al meu costat. Sense dir res, m'ha agafat la mà, ha recolzat el cap sobre la meva espatlla i m'ha preguntat quina hora era. He tret el rellotge de la butxaca i l'he mirat.

- Són dos quarts de dotze. Hauríem de marxar - Ha dit que sí i ha sospirat. Li he fet un petó suau al front i hem desfet el camí fins al casino.

Hem travessat una ciutat fosca i buida, sense parlar. Tan aviat com hem pujat al cotxe i el xofer ha arrancat, li he passat el braç per l'espatlla i ella ha deixat caure el cap sobre el meu pit. En arribar a casa seva, ha demanat al xofer que sortís del cotxe i m'ha preguntat si m'ho he passat bé a la seva companyia aquesta nit. Per descomptat, li he dit que sí. No és mentida; com a mínim, ha resultat interessant i, encara que em costi creure-ho, tinc ganes de repetir l'experiència.

- Mariona, només ens hem vist una vegada i encara sabem molt poc l'un de l'altre... – Ha fet un gest amb la mà i m'ha deixat a mitja frase.

- Sabem tot allò que necessitem saber, Bernat.

- Què vols dir?

- A tu et fan falta els diners del meu dot per a salvar la teva família de la ruïna total – Merda, penso. La miro i em quedo sense paraules –, i jo vull sortir de casa i ser lliure. Estic farta d'internats i confessionaris, de tardes de te amb pastetes envoltada d’amigues que només saben parlar de vestits i pentinats. Jo vull viure, collons!

- Caram, sí que tens tot clar, tu! – li dic, rient. Aquesta noia no deixa de sorprendre'm. Em pregunto si els seus pares tenen la més mínima idea de la bomba de rellotgeria que tenen per filla i si és aquesta la raó per la qual estan disposats a tancar els ulls i considerar la meva candidatura a gendre.

- Molt més del que t'imagines. Estaries disposat a acceptar un tracte? – Fica la mà a la butxaca interior de la meva jaqueta i treu la petaca que porto sempre a sobre, per situacions d'emergència com aquesta. Treu el tap, fa un glop i, com si no fos meva, me l'ofereix. Faig que no amb el cap perquè tinc la sensació que, en aquesta conversa, val més que estigui ben despert.

- Depèn del que m'ofereixes. T'escolto – dic, recolzant l'esquena al seient i creuant els braços.

- Matrimoni, Bernat, que és justament allò que tothom espera. Un matrimoni perfecte de portes enfora i, a la intimitat, llibertat per a tots dos. Amb discreció, és clar - És directa i sap el que vol. I jo també-. Mira, crec que podríem entendre'ns, tu i jo.

- I això que has dit abans de l'amor? Aguantaries un matrimoni sense amor, Mariona?

- I qui diu que ha de ser així? – Arrosa les espatlles i somriu d'una manera que m'encén la sang-. Puc trobar-lo en una altra persona, o fins i tot amb tu. Bernat, ningú sap què passarà demà. No podem, en canvi, concentrar-nos en viure l'aquí i l'ara?

- D'on surts tu, Mariona? No conec a cap dona amb aquest pensament.

- Hauries de sortir més, doncs – Em pica l'ullet i ric.

- Si no funciona...

- Funcionarà. Els meus pares porten així vint-i-vuit anys i són un matrimoni exemplar. Què em dius?

- Si demà vingués a demanar la teva mà en matrimoni, què diria el teu pare?

- No s'ho creuria, és massa aviat. Penso que...

- ... Hauríem de fer veure que, com a mínim, ens avenim i potser...

- ... Si seguim veient-nos una temporada, doncs és possible que...

- ... Surti bé? – Acabo la frase i la miro. Sembla que s'ho està pensant i, per un moment, el meu cor deixa de bategar. Potser és només una broma de mal gust, una prova per esbrinar què pot esperar de mi? Aquest pla és la resposta a totes les pregàries de la meva mare, i també les meves.

- Sí, això és el que hem de fer – M'ofereix la mà i l'hi estrenyo, segellant el pacte.

Baixo del cotxe i dono la volta per obrir-li la porta. Es recolza al meu braç i caminem plegats fins a la porta del palauet. Abans de trucar, m'acarona la cara, mira cap a un costat del carrer, cap a l'altre, cap a la balconada del saló que queda per damunt dels nostres caps,  i quan està segura que ningú ens mira, em fa un petó llarg i profund que posa la meva sang a córrer, esbojarrada, per les meves venes.

- Bona nit, Bernat.

- Bona nit, Mariona. Vindré demà a la tarda, d'acord?

- T'espero.

Dóna un parell de cops a la fusta de la porta i triguen uns segons a obrir. Molt formals, ens acomiadem amb una inclinació de cap. Tanquen la porta i jo torno al cotxe.

- Tornem al casino, senyor? – em pregunta el xofer, que em coneix força bé-. O s'estima més un altre lloc aquesta nit?

Miro la façana del palauet. S'ha encès una llum al segon pis i veig, des del cotxe, siluetes que es mouen a l'altra banda de les cortines. I tots els dubtes s'esvaeixen.

- Al casino, Sebastià, i de pressa.

I és que hi ha coses que no canviaran mai. Jo sóc jo de dia i de nit... De nit, tots els gats són negres.

Fins i tot, aquells que semblen blancs i immaculats.

 

 

Mjo

27-12-2020

Reto Ray Bradbury

Semana 51