jueves, 18 de mayo de 2023

INSIGNIFICANT (Escriu-Mó 2023, versió en catalá)

 

Al principi va ser la taca, una taca petita, ridícula, gairebé insignificant, més cagadeta de mosca que taca en realitat, però al David li resultava francament molesta. A la seva dona no; la Marta és que ni tan sols la veia! Al final, el David es va afartar de veure-la i un matí de diumenge, aprofitant que la Marta havia sortit a fer el brunch amb les més pijes de les seves amigues, va pujar a l'escala i va pintar el trosset de paret on la taca regnava sense oposició.

L'endemà, quan va despertar, el primer que va veure va ser la taca, que havia tornat, disposada a plantar-li cara.

—Però... —va dir, assegut al llit, després de fregar-se els ulls fins a fer-se mal—. Com és possible?

—El què? —va preguntar la Marta, amb el cap sota el nòrdic per gaudir dels seus cinc minuts extra de son.

—Ha tornat!!!

—El què? —va repetir ella, amb un punt d'irritació a la veu.

—La taca!!! —va exclamar, aixecant-se per a veure-la més de prop—. I és més gran encara!
Esbufegant amb disgust, la Marta va treure el cap, va passejar la mirada per tota la paret i va acabar per arronsar les espatlles.

—David, estimat, aquí no hi ha res.

—Com que no? Fixa't una mica, nena, justament aquí —va dir, donant copets al mur que separava l'habitació de l'estudi.

El va mirar, arrufant les celles, i va decidir que era massa aviat per a barallar-se. Potser després d'una dutxa i un cafè, però abans no, de cap manera.

—El que tu diguis, bonic —Va sortir del llit i va anar cap al bany —. Vols posar la cafetera, si et plau? Sortiré en quinze minuts.

David va mossegar-se les ganes de cridar. Era un cercle perfecte, de la mida d'una moneda de dos euros i negra com la nit més fosca, al mig del desert uniforme i lluminós que era la paret; com podia no veure-la?

Tan aviat com la Marta va marxar cap a la feina, envoltada en un núvol tòxic del perfum més embafador del món, el David va córrer cap a l'habitació i es va plantar davant de la taca. La va tocar, la va raspar amb l'ungla i li va acostar l'orella. A final, va haver d'acceptar que allò no era res més que el que aparentava ser: una estúpida i absurda taca. Va tornar a pujar a l'escala, li va donar tres capes de pintura i la va fer desaparèixer per sempre.

L'endemà al matí, sant tornem-hi!

Va començar llavors un deliri obsessiu en el qual el David pintava cada matí un tros més gran de paret i la taca aprofitava la nit per tornar amb energies renovades, fins que ja no va quedar paret ni pintura, només una taca sinistra que semblava tenir la vida pròpia.

L'últim dimarts d'abril, se li va acabar la paciència i, armat amb una vella maça de paleta, va destrossar la paret dels seus malsons. Quan la Marta va tornar de la feina, poc abans de les set de la tarda, s'ho va trobar cobert de pols del cap als peus, envoltat de runa i assegut enmig d'un toll d'aigua, rient com si s'hagués tornat boig mentre repetia una vegada i una altra que morta la paret, morta la ràbia!

Després d'aquell episodi, el David va passar una temporada a un centre de repòs, on es va recuperar del tot del seu trastorn transitori. En tornar, li va demanar perdó a la Marta i ella, que se l'estimava de veritat, va acceptar les seves disculpes i el va acollir de nou. Aquell estiu el van passar saltant d'una illa grega a una altra i, en tornar, la vida va seguir com si mai no hagués passat res. Però...

Un matí assolellat de setembre, la Marta es va despertar i es va trobar sola al llit. Mandrosa com era, es va estirar tan llarga com era, gaudint de la soledat i el silenci, fins que les ganes de pixar la van fer aixecar. Anava cap al bany quan, a la paret del fons, alguna cosa li va cridar l'atenció. Va retrocedir, va pujar al llit i es va apropar tant com va poder.

—No fotis! —va exclamar—. Una taca!!!

Va baixar d'un salt i va anar fins a la cuina, on el David esmorzava mirant una sèrie al mòbil. Sense donar explicacions, el va agafar del braç, el va arrossegar fins a l'habitació i, una vegada allà, va assenyalar la paret.

—Mira!

—El què?

—Com que el què? La taca, David, la taca!!!

—Mmmm... jo no veig res, nena.

—És una broma, no? Està aquí! —I li va donar copets amb una ungla de manicura impecable.
—De veritat que no veig res.

—No?

—No. Puc tornar a esmorzar?

—Sí, sí, és clar... Perdona —i va dibuixar un somriure de disculpa mentre tornava a mirar la paret.

El David li va picar l'ullet i va sortir de l'habitació amb les mans a les butxaques de darrere dels pantalons, on amagava el retolador permanent amb el qual havia pintat a la paret, al voltant de les quatre de la matinada, una taca petita, ridícula, gairebé insignificant, més cagadeta de mosca que taca en realitat.

Que n'era de dolç, el sabor de la venjança.


Mjo

Abril-2023

jueves, 8 de diciembre de 2022

JARDIN DE SOMBRAS (tercera parte)

Les tocó la quinta y la sexta posición en un grupo compuesto por otras dos parejas y una señora con sus dos hijos, ninguno mayor de ocho años, que iban agarrados a la cintura de su madre como si todavía estuvieran unidos a ella por el cordón umbilical. Para acceder a la atracción, tuvieron que atravesar una puerta de madera envejecida, manchada con polvo de mentira y telarañas de lana deshilachada, y una cortina, negra como la noche más oscura, que olía a encierro y olvido. Por los altavoces, sonaba una música siniestra que ocultaba cualquier sonido, incluido el de sus propios pasos y, por supuesto, los de cualquier otro. Les acompañaba un personaje siniestro disfrazado de botones recién desenterrado, que les llevó hasta una amplia habitación decorada como la recepción del hotel de todas sus pesadillas. Les dio cuatro indicaciones (no toquen y no les tocarán, no corran, no se separen, no se adelanten ni se retrasen) y les dejó solos para que se jugaran a un golpe de vista quién daba el primer paso. Todos se miraron, excepto los niños, retándose a aceptar el desafío de abrir la marcha. Antes de que nadie se moviera, de detrás del mostrador de recepción saltó una niña diabólica, porque no podría describirse de ninguna otra manera, que arrancó el primer grito en los adultos y activó el llanto, en modo histérico, de las dos criaturas. Nadie tuvo narices de recriminarles nada, y compadecerse de ellos tampoco se les pasó por la cabeza; estaban demasiado ocupados recuperando los corazones que se les habían escapado por la boca y disimulando que se acababan de cagar de puro miedo.

La niña era una actriz bajita vestida con un camisón blanco lleno de lazos y encajes, maquillada para que en la palidez del rostro destacaran unos enormes ojos subrayados por ojeras muy oscuras, tenía dos coletas con tirabuzones, caminaba a saltitos y cargaba una muñeca despelucada a la que le faltaba una pierna. Contó alguna historia relacionada con la habitación 666, cómo no, y ¿un asesino? No. ¿Un fantasma? Tampoco. ¿Un vampiro? Quizá...

―Pero da igual ―susurró, mirando a todos los rincones―, da igual. Vosotros no entréis, porque sea lo que sea lo que espera al otro lado, quien entra...

―¿No sale? ―preguntó, con voz temblorosa, uno de los sufridores integrantes del grupo.

―¿OTRA VEZ ASUSTANDO A LOS HUÉSPEDES, GWENDOLINE? ―berreó el botones de ultratumba, que había regresado sin anunciarse, como si quisiera que lo oyeran desde el otro lado del parque de atracciones―. A tu padre no le gustará saberlo.

miércoles, 2 de noviembre de 2022

JARDÍN DE SOMBRAS (segunda parte)

La mañana se les fue haciendo cola; de los autos de choque, insípidos sin las canciones de Camela ni el olor a porro de sus fiestas mayores, pasaron a la noria, donde Nerea dejó definitivamente olvidado el miedo absurdo de sus seis o siete años.De ahí pasaron al avión que volaba hacia ninguna parte. La hora y media de espera se tradujo en tres vueltas a paso de tortuga a bordo de un aparato venerable que pronto cumpliría cien años. A Éric no le produjo nada, pero Nerea se sintió transportada a otro tiempo, a otro lugar, a la piel de una espía legendaria que cruzaba fronteras para vender sus secretos al mejor postor. Cuando bajaron, ella feliz y él quejándose de que ahí dentro olía muy raro, se les había echado encima la hora de comer y decidieron hacer una pausa para comer.

martes, 1 de noviembre de 2022

JARDIN DE SOMBRAS (primera parte)

Todo empezó con una inocente invitación. “Hey, ¿te vienes el domingo al parque de atracciones? ¡Ya han abierto el Túnel del Terror!”. Aceptó, claro, porque la propuesta venía de Éric, y si había algo que a Nerea le gustase más todavía que pasar miedo era, precisamente, Éric.

Aquella semana llovió casi cada día, y ella vivió con un ojo en el cielo y otro en la aplicación del tiempo de su móvil. Cada vez que veía el simbolito de la nube y las gotas, se le caía el alma a los pies. “¿Por qué, Señor, por qué? ¡Para una vez que tengo un plan interesante!”, se dijo una y otra vez. Por suerte, el viernes cambió la previsión y se anunciaron temperaturas por encima de lo normal para la época y sol a partir del sábado. Su ánimo mejoró mucho, pero se negó a confiarse del todo, por si el cambio climático y su legendaria mala suerte decidían aliarse en contra y aguarle la fiesta.

El domingo por la mañana, cuando cogió un taxi en el centro de la ciudad, intentó no pensar en dos cosas: el pastizal que le iba a costar el viaje y las nubes que manchaban el cielo con un sucio tono gris. Le dio la dirección al conductor, en cuyos ojos creyó ver brillar el símbolo del euro, y sacó el móvil para llamar a su amigo. Dejó que el teléfono sonara una y otra vez y cuando estaba a punto de colgar, escuchó su voz adormilada.