Mjo
Abril-2023
Mjo
Abril-2023
—Però... —va dir, assegut al llit, després de fregar-se els ulls fins a fer-se mal—. Com és possible?
—El què? —va preguntar la Marta, amb el cap sota el nòrdic per gaudir dels seus cinc minuts extra de son.
—Ha tornat!!!
—El què? —va repetir ella, amb un punt d'irritació a la veu.
—David, estimat, aquí no hi ha res.
—Com que no? Fixa't una mica, nena, justament aquí —va dir, donant copets al mur que separava l'habitació de l'estudi.
El va mirar, arrufant les celles, i va decidir que era massa aviat per a barallar-se. Potser després d'una dutxa i un cafè, però abans no, de cap manera.
—El que tu diguis, bonic —Va sortir del llit i va anar cap al bany —. Vols posar la cafetera, si et plau? Sortiré en quinze minuts.
David va mossegar-se les ganes de cridar. Era un cercle perfecte, de la mida d'una moneda de dos euros i negra com la nit més fosca, al mig del desert uniforme i lluminós que era la paret; com podia no veure-la?
Tan aviat com la Marta va marxar cap a la feina, envoltada en un núvol tòxic del perfum més embafador del món, el David va córrer cap a l'habitació i es va plantar davant de la taca. La va tocar, la va raspar amb l'ungla i li va acostar l'orella. A final, va haver d'acceptar que allò no era res més que el que aparentava ser: una estúpida i absurda taca. Va tornar a pujar a l'escala, li va donar tres capes de pintura i la va fer desaparèixer per sempre.
L'endemà al matí, sant tornem-hi!
Va començar llavors un deliri obsessiu en el qual el David pintava cada matí un tros més gran de paret i la taca aprofitava la nit per tornar amb energies renovades, fins que ja no va quedar paret ni pintura, només una taca sinistra que semblava tenir la vida pròpia.
L'últim dimarts d'abril, se li va acabar la paciència i, armat amb una vella maça de paleta, va destrossar la paret dels seus malsons. Quan la Marta va tornar de la feina, poc abans de les set de la tarda, s'ho va trobar cobert de pols del cap als peus, envoltat de runa i assegut enmig d'un toll d'aigua, rient com si s'hagués tornat boig mentre repetia una vegada i una altra que morta la paret, morta la ràbia!
Després d'aquell episodi, el David va passar una temporada a un centre de repòs, on es va recuperar del tot del seu trastorn transitori. En tornar, li va demanar perdó a la Marta i ella, que se l'estimava de veritat, va acceptar les seves disculpes i el va acollir de nou. Aquell estiu el van passar saltant d'una illa grega a una altra i, en tornar, la vida va seguir com si mai no hagués passat res. Però...
Un matí assolellat de setembre, la Marta es va despertar i es va trobar sola al llit. Mandrosa com era, es va estirar tan llarga com era, gaudint de la soledat i el silenci, fins que les ganes de pixar la van fer aixecar. Anava cap al bany quan, a la paret del fons, alguna cosa li va cridar l'atenció. Va retrocedir, va pujar al llit i es va apropar tant com va poder.
—No fotis! —va exclamar—. Una taca!!!
Va baixar d'un salt i va anar fins a la cuina, on el David esmorzava mirant una sèrie al mòbil. Sense donar explicacions, el va agafar del braç, el va arrossegar fins a l'habitació i, una vegada allà, va assenyalar la paret.
—Mira!
—El què?
—Com que el què? La taca, David, la taca!!!
—Mmmm... jo no veig res, nena.
—No?
—No. Puc tornar a esmorzar?
—Sí, sí, és clar... Perdona —i va dibuixar un somriure de disculpa mentre tornava a mirar la paret.
El David li va picar l'ullet i va sortir de l'habitació amb les mans a les butxaques de darrere dels pantalons, on amagava el retolador permanent amb el qual havia pintat a la paret, al voltant de les quatre de la matinada, una taca petita, ridícula, gairebé insignificant, més cagadeta de mosca que taca en realitat.
Que n'era de dolç, el sabor de la venjança.
Mjo
Abril-2023
Les tocó la quinta y la sexta posición en un grupo compuesto por otras dos parejas y una señora con sus dos hijos, ninguno mayor de ocho años, que iban agarrados a la cintura de su madre como si todavía estuvieran unidos a ella por el cordón umbilical. Para acceder a la atracción, tuvieron que atravesar una puerta de madera envejecida, manchada con polvo de mentira y telarañas de lana deshilachada, y una cortina, negra como la noche más oscura, que olía a encierro y olvido. Por los altavoces, sonaba una música siniestra que ocultaba cualquier sonido, incluido el de sus propios pasos y, por supuesto, los de cualquier otro. Les acompañaba un personaje siniestro disfrazado de botones recién desenterrado, que les llevó hasta una amplia habitación decorada como la recepción del hotel de todas sus pesadillas. Les dio cuatro indicaciones (no toquen y no les tocarán, no corran, no se separen, no se adelanten ni se retrasen) y les dejó solos para que se jugaran a un golpe de vista quién daba el primer paso. Todos se miraron, excepto los niños, retándose a aceptar el desafío de abrir la marcha. Antes de que nadie se moviera, de detrás del mostrador de recepción saltó una niña diabólica, porque no podría describirse de ninguna otra manera, que arrancó el primer grito en los adultos y activó el llanto, en modo histérico, de las dos criaturas. Nadie tuvo narices de recriminarles nada, y compadecerse de ellos tampoco se les pasó por la cabeza; estaban demasiado ocupados recuperando los corazones que se les habían escapado por la boca y disimulando que se acababan de cagar de puro miedo.
―¿No sale? ―preguntó, con voz temblorosa, uno de los sufridores integrantes del grupo.
―¿OTRA VEZ ASUSTANDO A LOS HUÉSPEDES, GWENDOLINE? ―berreó el botones de ultratumba, que había regresado sin anunciarse, como si quisiera que lo oyeran desde el otro lado del parque de atracciones―. A tu padre no le gustará saberlo.